Un món de paranoics

By pepi On January 25, 2011 · Leave a Comment · In opinió

Som un món immers en la paranoia, on tothom es malfia de tothom. Com a ciutadans, ens hem acostumat a jutjar la nostra democràcia mentidera, que ja no és aquella democràcia que van pensar els nostres besavis i rebesavis. Com a malalts, ja no confiem en les paraules del metge, ja que viu subjecte a una indústria farmacèutica famolenca d’ingressos. Com a pares, diem que l’escola no va enlloc, ja que cada dia la veiem més pobre en continguts. Com éssers subjectes a la llei, la desafiem perquè és més injusta cada dia, tot i que ens volen convèncer de tot el contrari.

Decebuts, tots, grans i petits, vivim un desencant repetitiu en la història. A cada canvi d’era, a cada canvi de sistema, arriba la paranoia i el buit. Canviar el sistema fa arribar la mà negra del si podrem canviar, o seguirà tot igual, si paga la pena el nostre suor i les nostres llàgrimes, si ens hem d’ajudar entre tots. Som, doncs, vulguem o no, unes generacions d’entretemps, perdudes entre dos mons: un de vell que es nega a morir, i un de nou que s’intenta obrir les portes que l’antic li nega.

Segons en Jean-Claude Guillebaud, la nostra salut mental perilla a causa d’una crisi profunda que ho toca tot. En un principi crisi bancària, va mutar a financera, per després convertir-se en econòmica, per ara esdevenir social i política. Aquesta evolució macabra, a més, ens pot endinsar en una greu crisi psíquica. Envoltats de sarcasme i desesperació, en el món on vivim tot és fals. Els ideals han caigut, els somnis s’han esvaït i la gent viu esmaperduda anant d’un lloc a l’altre sense força, a les palpentes, coixejant. Cal doncs, lector, canviar-lo.

Vivim dins un Imperi que té la mania d’aparèixer ara sí i ara també, de tant en tant en la nostra història. Ni egipcis, ni grecs, ni romans, ni revolucionaris, ni proletaris s’han pogut escapar de la seva ombra funesta. L’Imperi del Cinisme impera més que mai en un món on un nou model de vida, presentat per les llibertats que ens ofereix la tecnologia, es toca de front amb un món analògic que vol frenar-li els peus per convertir-lo en esclau d’incògnit, i així fer-nos pensar que vivim dins un món que en realitat és un altre.

Si ens deixem anar pels dictàmens d’aquest Imperi, ens espera un futur ben negre on la cohesió social i la cohesió mental personal trontollaran, si no ho han començat a fer ja, fins al punt de desaparèixer. És clar com l’aigua, doncs, que no podem viure junts sense un mínim de confiança i un mínim de conviccions socioculturals compartides entre tots. Necessitem doncs, un projecte, una meta, un símbol o símbols que ens facin treballar junts per un demà.

El canvi està a les nostres mans, de nosaltres i de ningú més. Som nosaltres, els ciutadans, els que hem de fer els canvis. No hem d’esperar ajuda, ni divina, ni administrativa, ni bancària. No esperem que ens facin les coses. Les hem de fer nosaltres mateixos.