Aquesta setmana han ens han arribat les paperetes per votar al Referèndum del 12 al 13 de Juny de 2011 (fins al pròxim dia 9 de Juny inclòs voten els que es troben a l’estranger). Els italians han de decidir si volen energia nuclear o no, si volen que la llei sigui igual per tothom, i si volen que l’aigua sigui pública o no.

La gràcia d’aquest Referèndum es troba tant en certs continguts com en la forma de votar. Visc a Tòquio, i sempre que em toca votar alguna cosa, ja siguin eleccions catalanes o estatals, acabo “pagant” l’enviament. El sistema espanyol i el sistema italià de vot a l’estranger és ben diferent. A més, els últims esdeveniments de “revolució pacífica” a Espanya, on una de les peticions populars és acabar amb la “corrupció” dels polítics, fa que aquest referèndum veí sigui encara més significatiu. Però anem a pams.

Les paperetes tenen els colors vius i diferenciats. La única pega que tenen és que estan escrites com si fossin jeroglífics (us ho explico al final del post).

Bàsicament italians han de decidir en referèndum 3 coses ben importants:

1. Si la llei és la mateixa per tots, i per tant, els polítics no tenen immunitat davant la llei.
2. Si hi hauran o no centrals nuclears al país.
3. Si l’aigua estarà controlada per mans privades o per mans públiques, sota un preu mínim. O sigui, si hi haurà especulació amb el preu de l’aigua o no.

Per tal de que els italians vivint al Japó puguin votar tots, a dins del sobre on venien totes les paperetes, també hi havia un altre sobre, més gran i de color groc, on posar el sobre blanc de la votació amb l’elecció desitjada degudament tancat. Aquest sobre de color groc té el franqueig pagat. Els que vulguin votar només han de seguir les instruccions d’una fotocòpia, escollir les respostes a cada papereta, posar les paperetes a dins del sobre blanc, i el sobre blanc amb la documentació dins del sobre groc d’enviament gratuït a l’ambaixada Italiana a Tòquio.

A diferència del sistema de vot espanyol a l’estranger, el sistema italià és pràctic i no ofereix mal de caps pels nacionals que visquin a l’estranger. Només han de posar el sobre blanc amb el vot escollit i la documentació dins d’un sobre pre-franquejat que es pot enviar des de qualsevol oficina de correus japonesa. En canvi, el sistema espanyol és complicat, i car. O bé portes la papereta a l’Ambaixada personalment (pagant de la teva butxaca el tren, vaixell o avió, ja sigui si estas a Tòquio com a Okinawa), o bé l’envies per correu conjuntament amb un document per a la devolució de l’import del segell que no sempre s’efectua.

A més a més, en aquestes últimes eleccions municipals, el sistema de vot ha canviat per als que vivim a l’estranger, fent que l’enviament de les paperetes sigui un martiri. Primer reps un imprès de sol·licitud amb les instruccions per omplir-lo. Aquest imprès l’has d’enviar a la Delegació Provincial de l’oficina del cens electoral on estiguis inscrit, amb una fotocopia del teu DNI o passaport. Després, la Delegació Provincial t’envia els papers fins al 2 o 10 de Maig (depenent de com funcioni el correu internacional a cada país) per a les passades eleccions del 22 de Maig…

Un cop has rebut el sobre de la Delegació amb les paperetes i sobres per a la votació, has d’escollir la papereta del partit que vols votar, posar-la dins del sobre de votació. Si vas a l’Ambaixada o Consolat, ho has de portar en persona. Si no pots, ho has d’enviar per correu a la Delegació amb el sobre de votació, el certificat d’inscripció al cens, la fotocòpia del teu Passaport o DNI i el full pel retorn del preu de l’enviament.

El sistema Espanyol és ineficient i perjudicial per a l’elector. Ja sé que totes les comparacions són odioses, però en aquest cas, la comparació posa en evidència un sistema farragós, complicat i car per a l’elector, ja que al final, acaba pagant de la seva butxaca el vot que envia, o el transport fins arribar a l’Ambaixada o Consolat.

Val a dir que el sistema Italià és ràpid i assegura que, tots aquells que vulguin votar, ho tinguin molt fàcil. A més, és gratuït, fent que els electors no s’hagin de preocupar de gaire. En canvi, el sistema espanyol, no només és complicat, sinó que gasta més i és menys eficient. Si el que vol és assegurar la poca participació, ho aconsegueix.

• L’Ambaixada Espanyola gasta en el primer enviament dels documents per demanar a Espanya les paperetes.
• L’elector gasta diners enviant els documents a Espanya per demanar les paperetes.
• La Delegació Provincial gasta diners enviant les paperetes a cada elector que ho ha demanat.
• L’elector torna a gastar diners (que molt possiblement no recuperarà) enviant el seu vot a Espanya.
• Si l’Administració es decideix a retornar els diners del segon enviament, està gastant per segona vegada.

La versió italiana de costos per a l’enviament de paperetes és el següent:

• S’envien des d’Itàlia les paperetes a les diferents Ambaixades.
• L’Ambaixada envia la documentació a l’elector amb un sobre pre-franquejat.
• L’Ambaixada envia a Itàlia les paperetes que ha rebut dels electors.

És evident que el sistema Espanyol és el que gasta i fa gastar més diners… T_T

Què diuen les paperetes exactament?

Tot i que les paperetes estan escrites com si fossin jeroglífics, la decisió que s’ha de prendre és bastant important. Tot i que la majoria de gent està en contra de l’energia nuclear, per exemple, és possible que molta gent acabi fent-se un embolic gràcies a la redacció d’aquestes paperetes pintoresques. Votar sí vol dir estar en contra… però… de què exactament??

La papereta rosa es refereix a la derogació de la “modalità di affidamento e gestione dei servizi pubblici locali di rilevanza economica”, és a dir, la forma de gestió i custòdia dels ens locals que tenen rellevància econòmica. En concret posa:

“Volete voi che sia abrogato l’art. 23 bis (Servizi pubblici locali di rilevanza economica) del decreto legge 25 giugno 2008 n.112 “Disposizioni urgenti per lo sviluppo economico, la semplificazione, la competitività, la stabilizzazione della finanza pubblica e la perequasione tributaria”, convertito, con modificazioni, in legge 6 agosto 2008, n. 133, come modificato dall’art. 30, comma 26, della legge 23 luglio 2009, n.99, recante “Disposizioni per lo sviluppo e l’internazionalizzazione delle imprese, nonché in materia di energia” e dall’art. 15 del decreto legge 25 settembre 2009, n. 135, recante “Disposizioni urgenti per l’attuazione di obblighi comunitari e per l’esecuzione di sentenze della Corte di giustizia delle Comunità europee”, convertito, con modificazioni, in legge 20 novembre 2009, n.166, nel testo risultante a seguito della sentenza n.325 del 2010 della Corte Costituzionale?”

Tot aquest trencaclosques en realitat està preguntant això: “voleu derogar la llei que privatitza la gestió de l’aigua a Itàlia?

La papereta groga, es refereix a la tarifa de l’aigua: “Determinazione della tariffa del servizio idrico integrato in base all’adeguata remunerazione del capitale investito. Abrogazione parziale di norma”. I pregunta:

“Volete voi che sia abrogato il comma 1, dell’art. 154 (Tariffa del servizio idrico integrato) del Decreto Legislativo n.152 del 3 aprile 2006 “Norme in materia ambientale”, limitatamente alla seguente parte: “dell’adeguatezza della remunerazione del capitale investito”?

És a dir, pregunta si “voleu impedir al gestor de l’aigua d’obtenir beneficis sobre el preu de l’aigua?” És a dir, “voleu que el preu de l’aigua tingui una tarifa mínima relacionada amb el manteniment dels serveis?” Si es fa això, el servei d’aigües es faria públic, ja que no hi hauria guanys per al servei privat.

La papereta grisa fa mal d’ulls. El títol diu: “Nuove centrali per la produzione di energia nucleare. Abrogazione parziale di norme”. Tot i que diu que és una derogació “parcial”, la pregunta fa mal de cap. Amb lletra ben petitona es pregunta si “volete voi che sia abrogato”, o sigui voleu que es derogui, “40 línies de text relatant articles i normes”? O sigui, “voleu derogar totes les normes relatives a la construcció de noves centrals nuclears?”

La papereta verda es refereix a la derogació d’un altra norma: “Abrogazione di norme della legge 7 aprile 2010, n.51, in materia di legittimo impedimento del Presidente del Consiglio dei Ministri e dei Ministri a comparire in audienza penale, quale risultante a seguito della sentenza n.23 del 2011 della Corte Costituzionale”. És a dir, de la llei relacionada amb la responsabilitat penal de diputats i Primer Ministre davant els tribunals i la possibilitat de seguir exercint el seu treball, mentre el procés segueix. En concret pregunta:

“Volete voi che siano abrogati l’art. 1, commi 1,2,3,5,6, nonché l’art.2 della legge 7 aprile 2010, n.51, recante “Disposizioni in materia di impedimento a comparire in audienza?”

Tot aquest trencaclosques en realitat està dient: voleu derogar la llei que permet continuar treballant com a Diputat o Primer Ministre tot i estar imputat? Dit en altres paraules, “voleu que la llei sigui igual per tothom?” (Si esteu pensant en la norma d’immunitat pel Berlusconi, l’heu encertat).